La codocència, és a dir, la pràctica de tenir més d’un docent liderant una classe, és un tema que ha guanyat cada vegada més atenció en els últims anys i que al Cicle Formatiu on imparteixo les pràctiques, s’ha començat a posar en pràctica, per primera vegada, aquest curs.

A l’assignatura on he dedicat més hores de les meves pràctiques (Comèdia de l’Art), hi participen tres professors. El director és el professor “titular” de l’assignatura i el que hi dedica més hores. La seva especialitat és la interpretació. També hi ha una coreògrafa i un professor de cant. Cada docent té la seva especialitat, però, com ja he comentat en altres entrades, aquesta assignatura es basa en l’elaboració d’un espectacle de creació col·lectiva en el qual tothom pot aportar coses. En l’anterior entrada, vaig comentar algunes dificultats que sorgeixen entre l’alumnat durant aquest procés, però avui vull enfocar-me en les dificultats que es presenten als docents que guien la mateixa assignatura de manera conjunta.

Aquestes dificultats que he detectat podrien plantejar dilemes ètics que cal abordar i gestionar adequadament per tal de garantir una pràctica educativa íntegra i respectuosa. Per aquest motiu, he optat per utilitzar les fases del procés deliberatiu davant d’un dilema ètic proposades per Canimas (2016).

Fase1 – Delimitació

Començaré fent un mapa de pros i contres de l’ús de la codocència a les aules per situar-nos. La codocència aporta moltes coses positives que he pogut constatar com per exemple:

• La varietat d’expertesa: en aquest cas, disposar de tres professors experts i especialistes ofereix una formació integral als alumnes, ja que poden explorar diferents aspectes de les arts escèniques sota la supervisió de professionals experimentats en cada àmbit.
• L’atenció personalitzada: de vegades es divideixen en diferents espais i poden treballar en petits grups, la qual cosa permet proporcionar suport personalitzat als alumnes i atendre les seves necessitats individuals amb més eficàcia.
• També afavoreix la idea d’educació inclusiva, descrita per Ainscow (2011), ja que el fet de disposar de dos docents pel mateix nombre d’alumnes permet minimitzar les actuacions discriminatòries dins del sistema educatiu, i oferir una educació per a tots i segons les necessitats de cadascú.
• Fomenta la col.laboració entre docents: el trio de professors es reuneix cada setmana i  també manté converses, a través un grup de WhatsApp, per tal d’organitzar-se i preparar-se bé les diferents sessions.

Aquests punts a favor de la codocència els tenia molt clars d’haver-los treballat al màster, però el que no tenia tan clar són les dificultats que exposo a continuació:

• Desigualtat de lideratge: M’he adonat que l’alumnat no respecta igual als tres professors. Hi ha un estatus marcat i és el següent. En primer lloc, el director, a qui semblen respectar ja que, en la seva presència, tenen una bona actitud i executen les indicacions que reben sense remugar. Tot seguit, el professor de cant, a qui tenen certa simpatia. Potser el fet de cantar també els motiva i això ajuda al fet que tinguin una actitud participativa. Tot i això, sovint mostren una actitud més sorollosa i no es mantenen tan concentrats. Finalment, la coreògrafa, a qui no fan tant de cas. La docent és dolça i amable amb l’alumnat i sembla que li costi una mica imposar-se. No sé si és per aquest motiu, o perquè és la que dedica menys hores a l’assignatura o pel fet de ser una dona, que l’alumnat no es comporta de la mateixa manera.
• Confusió per als alumnes: En alguns moments, els diversos professors han donat alguna indicació contradictòria a un mateix alumne sense adonar-se’n. Quan això ha passat, l’alumne de seguida ho ha comunicat i el docent ha reaccionat validant la nota de l’altre professor o bé deixant aquell punt en espera per poder-ho comentar amb la resta de professorat. Fins aquí tot bé, però el que m’ha cridat l’atenció ha estat veure que això, en algun moment, ha pogut suposar una “molèstia” pel professor que s’ha trobat amb la situació. Tot i no verbalitzar-ho, es feia palès una actitud d’enuig. Això em porta al tercer punt.
• Dificultat per coordinar-se: tot i les reunions periòdiques i les programacions conjuntes, els docents sovint es troben en situacions en les que han de prendre decisions al moment, sense poder-les consultar amb els seus companys. Això pot portar a situacions incòmodes a l’aula, com la que he comentat a l’apartat anterior, en les quals es posi en evidència un professor o professora.

Fase 2 – Estat de la qüestió:

En l’àmbit jurídic, cal tenir en compte les normatives i lleis vigents per tal de comprendre les directrius i les expectatives relacionades amb la codocència. Aquesta pràctica ha de respectar els drets i les necessitats de l’alumnat.

Fase 3 – Deliberació:

Tenint en compte els aspectes ètics o protocols de referència adoptats en casos similars crec que la situació podria millorar mitjançant una comunicació més transparent, una distribució equitativa de rols i una conducta professional exemplar per part dels docents (ho escric, però no crec que sigui tan fàcil d’aplicar). 

– Crec que és important el fet que tots els docents puguin participar de manera equitativa. El fet que el director tingui una participació major en l’activitat, en aquest cas, pot anar en detriment dels altres dos docents.

– Els professors han de ser conscients de la seva responsabilitat ètica envers els alumnes i la resta de comunitat educativa. Això inclou actuar amb integritat, honestedat i ètica professional en totes les interaccions. En aquest cas concret, no mostrar enuig envers els altres docents davant de l’alumnat, ja que això encara pot generar més desigualtats.

• Finalment, vull posar focus a la importància del tractament igualitari dels alumnes. És fonamental assegurar que tots els alumnes siguin tractats de manera igualitària i respectuosa pels professors, independentment de la seva relació amb cadascun d’ells. El favoritisme o la discriminació envers algun alumne podria generar dilemes ètics i també potenciar les desigualtats de tracte amb els diferents professors.

Aquesta reflexió m’ajuda a prendre més consciència del fet que, els docents també som alumnes en constant aprenentatge. La pràctica de la codocència, com la del treball en grup pels alumnes que comentava en l’anterior entrada, posa a prova molts aspectes de la nostra humanitat. Ens obliga a col·laborar, comunicar-nos eficaçment, adaptar-nos a diferents estils d’ensenyament i aprendre a gestionar les diferències. A través d’aquesta experiència, creixem com a professionals i com a persones, reforçant la nostra capacitat d’aprenentatge i de creació de comunitat educativa.

Competències que treballo en aquesta entrada:

PRRA4- Utilitzar processos reflexius sobre la pràctica que promoguin el desenvolupament de l’autoregulació per establir propostes de millora en el procés d’ensenyament i aprenentatge.

OERA24. Identificar les característiques de l’exercici d’una pràctica professional orientada a la qualitat dels resultats i basada en la sostenibilitat i la responsabilitat social.

PRRA9- Relacionar-se de manera respectuosa, assertiva i exempta de manifestacions contràries als valors i la dignitat de les persones.

OERA10. Elaborar una anàlisi institucional dels centres educatius i els sistemes relacionats, que permeti identificar les necessitats concretes dels mateixos i poder definir així les demandes i objectius que cal atendre.

Bibliografia:

– Ornellas, A. [Adriana] i Garcia, A. [Alicia]. (2021). La pràctica reflexiva, un repte per al professional de l’educació. CAT

– Becerril, L.; Hernández, E.; Letosa, Àlex.; Desenvolupament, aprenentatge i eduació: fonaments per la pràctica al voltant dels set principis del aprenentatge. UOC; Setembre 2023.